Les estrelles són masses esfèriques gegants i lligades gravitacionalment, formades per gas d'hidrogen (majoritàriament). Les estrelles també són motors de fusió nuclear ubicats en les profunditats dels nuclis de les estrelles, a on la densitat és extrema i la temperatura abasta desenes de milions de graus Celsius.

Sí, el Sol és una estrella. És la peça dominant del nostre sistema solar. Comparada amb altres estrelles, el nostre Sol és força normal; aparenta ser molt més gran i brillant atès que es troba milions de vegades més a prop nostre que qualsevol altra estrella.

La resposta curta és: una estrella brilla a causa de la seva alta temperatura. La realitat no és molt més complicada que això. Qualsevol objecte escalfat a milers de graus radia llum, igual que les estrelles.

Aquesta és una pregunta complicada. La resposta més habitual és que les estrelles obtenen la seva calor de les reaccions de fusió termonuclear en els seus nuclis. No obstant això, aquesta podria no ser-ne la causa, ja que en primer lloc una estrella ha d'estar molt calenta perquè es pugui desencadenar una reacció de fusió nuclear. La fusió tan sols pot mantenir les altes temperatures, no pot escalfar l'estrella. Una resposta més correcta és que les estrelles estan calentes perquè s'han col·lapsat. Les estrelles es formen a partir de nebuloses gasoses difuses; en condensar-se el gas de les mateixes per a formar una estrella, el potencial energètic gravitacional del material és alliberat, primer com a energia cinètica i finalment com a calor, en incrementar-se la densitat.

Les estrelles tenen moltes coses en comú: Totes són esferes col·lapsades de gas dens i calent (majoritàriament hidrogen), i produeixen reaccions de fusió nuclear que s'escauen a prop del centre de cada estrella en el cel.

No obstant això, les estrelles també presenten una gran diversitat en algunes de les seves propietats. Les estrelles més brillants, brillen gairebé 100 milions de vegades més que les més febles. La temperatura superficial pot variar des d'uns pocs milers de graus fins a 50.000 graus Celsius. Aquestes diferències es produeixen fonamentalment per les diferents masses: Les més grans són més calents i brillants que les més petites. La temperatura i la lluminositat també depenen de l'estat evolutiu de l'estrella.

La seqüència principal és l'estat evolutiu d'una estrella quan l'hidrogen en el seu nucli s'està fusionant. Aquest és el primer (i el més llarg) estat de la vida d'una estrella (sense incloure les fases d'un protoestel). El que li passa a una estrella una vegada que es queda sense el seu nucli d'oxigen es tractarà a l'article de l'evolució estel·lar (més endavant).

La vida d'una estrella depèn molt de la seva massa. Les estrelles amb més massa són més calents i brillen molt més, provocant que el seu combustible nuclear es consumeixi molt més ràpidament. Les estrelles més grans (unes 100 vegades més grans que el Sol), es quedaran sense combustible en uns pocs milions d'anys; mentre que les estrelles més petites (amb aproximadament un deu per cent de la massa del Sol), en consumir molt menys, brillaran (tot i ser febles) durant bilions d'anys. Cal tenir present que és molt més temps del que porta l'univers d'existència.